dissabte, d’octubre 31, 2009

TOCS D' ATENCIÓ

Atenció: la corrupció, la malversació, la prevericació, l´evasió de capitals, son mals que venent de lluny, mals universals, que només cal demanar una cosa: la seva total eradicació , la seva desaparició. No cal barrejar termes, rés te a veure amb la democràcia, que hagi persones que facin malifetes punibles i totalment delictives, no és un fenomen de la democràcia, no cal confondre. Per sort la justícia en alguns casos actua, no entrem en terrenys pantanosos, a la vinya del senyor de tot hi ha.
No se si el ventilador durarà molt de temps, però si es així que d’ una vegada per totes, es facin fora del sistema, a tots els que venent a delinquir amb els diners d’ els demés.


Atenció: a l´ excessiu cost humà que està representant la crisi econòmica, els treballadors a l’ atur, les classes baixes abocades a estrenyés molt més el cinturó, les empreses petites i mitjanes ofegades per la restricció del crèdit per part de la Banca ( tant caixes o , com a bancs). Un govern que dona la sensació d’ anar a la deriva, amb una política gens clara respecte a la economia productiva del país.
És evident que al política social, necessita més injecció de diners, és evident que cal reduir més el gasto superflu per part de les administracions, és evident que mentre a altres indrets surt la llum , aquí encara hi ha foscor.


Atenció: el tancament d’ Aismalibar és una mostra de que en aquest país no s’ estan fent les coses com cal, hi ha la sensació de que tot si val, però a diferencia de les petites i mitjanes empreses, les grans empreses han tingut a lo llarg de la seva trajectòria , un seguit de ajuts directes i indirectes, i algunes subvencions. Cosa que a les petites no arriba rés de rés. Perquè quan aquestes grans empreses tanquen, no s’ els hi demana que retornin els diners públics?. El teixit industrial del país està format la gran majoria per petites i mitjanes empreses, cosa que només s’ en recorden quan parlen els polítics, però que afectes pràctics no apliquen el sentit comú: és a dir ajudar, fomentar, aquest gruix d’ empreses.


Atenció: en la’ actual situació de crisi econòmica, l’ ajuntament de Montcada i Reixac no és aliè al problema, la seva caixa és resenteix, i en alguns casos no està al corrent de pagament amb les subvencions, amb les entitats del municipi, hi ha un cert ofec econòmic, que obliga a més de responsable d’ entitat a demanar que es faci efectiu el pagament de la subvenció o conveni pertinent.


Atenció: senyors polítics del municipi i del principat , en especial a els que jo he votat, tinguin present que son a temps a canviar d’ actitud, a canviar de polítiques , a canviar de pactes, a canviar... . És evident que no soc ningú, ni tinc força, ni tinc pes polític ( d’ altre si que en tinc), però si que puc canviar de vot, si que puc aportar el meu gra donant un altre sentit al meu vot., perquè les ganes d’ anar a votar no me les trauran vostès per molt que facin les coses, com les fan.


Atenció: em sap greu comprovar com les tradicions van agafant un caire comercial, i sovint importem festes, quan aquí tenim un seguit de festes i tradicions prou interessants per conservar. Ara toca anar disfressats per celebrar el Halloven, perquè ja no tenim prou en fer la castanyada. Deu ser que un és fa gran , i es queda en el passat, però no cal anar a buscar a fora, quan tenim a casa.

dissabte, d’octubre 24, 2009


FOTOS DE GRUP
Foto Bàsquet Mas Rampinyo, anys 80

No només Aismalibar ha fet bàsquet al veïnat, és evident que les fites assolides per aquest club històric van ser importants,  però altres clubs com el de la Salle Montcada, el del Bàsquet la Unió, el Bàsquet Mas Rampinyo, el Bàsquet Elvira Cuyàs ( més tard s’ ha fusionat amb la Salle).
És l’ esport que jo he practicat durant bastant de temps, he jugat en alguns dels clubs abans esmentats, he participat en la creació de dos d’’ ells, i tinc molts bons records de tots d’ ells. Cal destacar la tasca que porta a terme l’ equip AE ELVIRA LA SALLE, un lloc on podeu practicar aquest esport tant complert.



Foto classe de la Salle, anys70. autor desconegut

Aquest curs ha començat amb les festes del 100 aniversari de la Salle Montcada, demà diumenge hi ha la festa dels antics alumnes, malauradament un compromís personal no em permet assistir-hi. Publico una fotografia , realitzada a l’ escala del col•legi, d’ esquena al riu Ripoll, érem molts alumnes per classe, els anys passant i fa que d’ alguns noms no els tingui presents, però de la gran majoria si, malauradament algú ja no hi és entre nosaltres, l’ escola marca, és una etapa llarga de la teva vida, però tinc la sort de poder comptar encara amb l’ amistat d’ alguns de que hi ha a la fotografia, a tots salut.

Podeu jugar, a un joc on és el Fidel?, estic a la foto, em trobeu?., PERÒ TAMBÉ RECONEIXEREU ALGUNS MÉS.

dimecres, d’octubre 21, 2009



 on anem, cap on volem anar,  on ens porten.
ens despertarem, seguirem adormits
som comformistes, ja ens està bé
és el que volem, és el que ens mereixem
val la pena, no cal fer rés
cal lluitar, cal revindicar
cal continuar igual
cal no dir rés
ser o no ser





UNA INTERESSANT EXPOSICIÓ


He tingut l’ oportunitat de poder contemplar les fotografies exposades, amb motiu de fotomontcada2009, realitzades per en Juan Aguilar, un desconegut per la població en general, un fotògraf que va realitzar tota una crònica amb imatges d’ una època de Montcada i Reixac.
Realment les 80 fotografies exposades en suport de paper son un excel•lent treball de document gràfic, una crònica que ens mostra detalls i aspectes , prou interessants. Per problemes tècnics el dia de la inauguració no es van poder visionar unes altres 400 imatges ( cal destacar que hi ha uns 20.000 negatius de la col•lecció Matllo- Aguilar, per poder digitalitzar i positivar).
La col•lecció suposa un patrimoni per al municipi, que de ben segur l’Ajutnament sabrà conservar, restaurar i difondre. Cal felicitar a l’ autor o autors de la realització de les copies, el seu treball (totalment realitzat sense ànim de lucre), cal felicitar a l’ Agrupació fotogràfica per el Fotomontcada2009, cal felicitar de nou a la família del fotògraf que va cedir la col•lecció, i cal donar l’ enhorabona a l’ Ajuntament per realitzar aquesta exposició a la Casa de la Vila ( que espero sigui itinerant, per altres veïnats).
També dir que he trobat a faltar a l’ exposició un text explicatiu de la persona i del fotògraf Juan Aguilar, així com un catàleg o un folleto ( com és fa en altres exposicions al municipi, i en altres activitats artístiques ).
Recomanar ala gent que visiti l’ exposició, que gaudeixi de les imatges, i que quan ho facin pensin que darrera de les fotografies hi ha un fotògraf, però sobre tot una persona que tenia clar el que feia.

divendres, d’octubre 16, 2009

FOTOMONTCADA2009



Fa uns dies en Irving Penn, fotògraf de modes i de retrat va morir a l’ edat de 92 anys, recentment ha mort també el foto periodista esportiu en Francisco “ Paco “ Alguersuari, dos fotògrafs ben diferents en la seva percepció fotogràfica, però dos persones que han dedicat la seva vida a captar imatges fotogràfiques.
Tenim la sort que les seves fotografies es poden contemplar doncs es conserven perfectament, com ells hi ha una llista molt llarga , molt complerta, de fotògrafs que han anat desapareixent, però que encara ara podem contemplar i visionar les seves fotografies.
A Montcada i Reixac el proper 20 d´ octubre amb motiu de FOTOMONTCADA2009, organitzada per l’ agrupació Fotogràfica de Montcada i Reixac, s’ inaugura aquest esdeveniment amb l’ exposició fotogràfica de la col•lecció Matllo-Aguilar, amb les fotografies realitzades per en Juan Aguilar.
La col•lecció Matllo-Aguilar, va ser cedida a l’ Ajuntament, per la família, perquè puguin ser exposades, un altre fotògraf en Àngel Henares de l’agrupació fotogràfica ha digitalitzat i retocat els negatius. Un petit tast de les fotografies de Juan Aguilar, el vàrem tenir amb el calendari municipal realitzat amb algunes de les fotografies de la col•lecció. L’ exposició comptarà amb unes 80 fotografies i es podrà visualitzar a prop de 400 més a través de un monitor.
No hi ha dubte de la importància de la fotografia com a document gràfic, els fotògrafs que fotografien el que els envolta, i ho fan amb una certa continuïtat, estan fent una crònica gràfica, una crònica personal, escrita amb fotografies. És important que persones com Juan Aguilar siguin conegudes per la població, perquè darrera de les imatges, autèntiques cròniques i documents de la època, hi ha un fotògraf que a captat i escrit amb les seves fotografies un període de la vida del municipi, un punt de vista diferent.
Cal felicitar doncs a tots els que han fet possible que es pugui contemplar l’ exposició, és important que l’ Ajuntament tingui una visió oberta i receptiva, que aposti per crear un espai on poder aglutinar una fototeca o un arxiu, perquè aquest col•lecció i d’ altres s’ han de preservar de possibles desaparicions o oblits, en un traster, en un magatzem, en un calaix , o en una capsa ,etc.
Estic convençut de que el sr. Alcalde, està interessat amb que això sigui possible, de fet la recuperació de els col•leccions que esta fent l’ ajuntament és un primer pas, com ho serà la col•lecció de fotografies recollides amb motiu de l’edició de l’ Abans de Montcada i Reixac, que el consistori tindrà una copia de les imatges seleccionades.
Aquesta exposició a la Casa de la Vila, ens permetrà conèixer com era Montcada i Reixac, i de pas com era el fotògraf que va captar les imatges, darrera del visor , darrera de la camera hi ha una persona, cal tenir-ho en compta, una persona que va optar per retratar lo que succeïa a prop seu.
Enhorabona a l´Agrupació Fotogràfica, a la família Matllo-Aguilar, a l’Ajuntament, i com no al fotògraf que malauradament no podrà contemplar la cara de la gent quan contemplem la seva obra.
Cal que us informeu d’ altres exposicions amb motiu de Fotomontcada2009, entre elles la de Oscar Barcons, i el seu delta de l’ Ebre.
Feu un cop de ull a les exposicions, i animeu-vos fotografiar es sa i recomanable, a prop vostre teniu una Agrupació activa , que treballa vers la fotografia.

Si voleu podeu ampliar els cartell, cliquejeu sobre la imatge.

dimarts, d’octubre 13, 2009

El seny català on és?






Un dels trets diferencials que teníem els catalans, era el nostre seny, fet que s’ haurà de revisar, perquè realment casos com del Palau de la Musica, ens obligaran a revisar si realment hi ha seny català. No podem generalitzar però és molt greu que una institució cultural del tipus del Palau, es vegi barrejat en un assumpte tant lleig com és els que ens ocupa.
Una mostra de poc seny és que hagi un setze per cent d’ estudis encarregats per la Generalitat que no siguin gaire útils, per no dir inútils. No em val que ara hagi retrets dels partits que si abans es feien amb més quantitat, que si ara menys, que si tal i qual, és una falta de seny que es facin practiques d’ aquest tipus.
Hi ha molt de seny, en que al Raval es deixi arribar a la situació de degradació, com hem pogut comprovar amb les fotografies publicades a diversos mitjans de comunicació, i no sóc gens moralista, però les imatges son prou explicites, i al carrer en plena via publica permetre-ho no és una mostra de seny.
En el Parlament, a els diputats no els hi ha agradat, que un diari publiqui uns sms personals, delimitar on comença i on acaba el dret personal, o la privacitat és difícil. Però això també passaria amb altres temes com les escoltes o gravacions, o les fotografies en llocs privats, etc..
Ara bé és el Parlament un lloc privat?, o és un lloc de treball públic?, en hores de treball es poden escriure sms?, no podrien anar a una zona més informal com és el bar per realitzar aquests missatges sincers que fan ?, no podrien mostrar una mica més de seny els nostres polítics?, han actuat corporativament quan han defensat la privacitat dels sms en un lloc com el Parlament ?.
Cap dels exemples de poc seny te rés a veure amb l’ altre, però hi ha prous motius per valorar la possibilitat de deixar de parlar de seny català ( encara que hi ha molt de seny). És evident que no cal generalitzar, però hi ha un conjunt d’accions portades a terme per les administracions i els partits polítics que fa que més de un s’ apunti al pasotisme, i a la indiferència.


dissabte, d’octubre 10, 2009

UN PARC TANCAT





Hi havia una vegada una zona molt peculiar, un indret d’ aquells que els que vàrem conèixer encara el tenim present, era l’ era de cal Sord, les cases de can Milans, els camps sembrats, etc.. Però la màquina del progrés va decidir que es construïes un polígon industrial. Les lleis o les normes van fer deixar a els promotors o propietaris del terreny una gran zona verda entre les naus i la riera seca que es el límit amb el Vallés Oriental i amb la Llagosta en concret.
Val a dir que aquest espai verd, no era freqüentat per la gent del veïnat ni del municipi, un xic allunyat dels respectius nuclis urbans, està més a prop del nucli de la Llagosta.
Però vet a qui, que una operació de gran envergadura va canviar la finalitat de la zona, perquè es va transformar en l ‘espai necessari per construir la nova fàbrica de Valentine. És evident que Montcada i Reixac surt guanyat, en concret el barri de la Ribera, i espero que també els treballadors , perquè l’ empresa segur que ha pogut obtenir millores productives i econòmiques amb la nova seu.
Amb les obres de Valentine, també s’ ha reformat la zona verda que queda, però encara ara hi ha les tanques que no permeten el accés, de la gent que vol o pot fer ús, les raons?. UN PARC TANCAT, FINS QUAN ?.






Fotografies realitzades a l’ octubre de 2009, a Mas Rampinyo

UNA SENYALITZACIÓ GENS INDICATIVA



Amb aquest es el tercer comentari que escric respecte a la senyalització, referent al polígon industrial can Milans, arrel de les obres de la c-17, s’ han instal•lat i col•locat diverses senyals per indicar, direcció a Puigcerdà, no trobem cap ni una senyal referent al polígon industrial abans esmentat, en canvi el del pla d’ en Coll, ho és en gairebé totes.
Les dues fotografies publicades ens mostren la senyal que hi ha col•locada després de la rotonda del polígon en qüestió, una senya que fa que més d’ un conductor per anar al polígon seguint la senyal , va a parar a la fàbrica Valentine, tenint que donar la volta i tirar cap enrera.
Ja he demanat més d’ un cop que no costa tan fer les coses ben fetes, ja he dit més d’ un cop que cal fer les coses com cal, facilitar l’ accés a les zones industrials, és ajudar a les empreses, i en aquest cas no hi ha un gran cost econòmic, per el mig.

Fotografies realitzades al setembre del 2009, a Mas Rampinyo

dijous, d’octubre 08, 2009



AISMALIBAR TANCA
Malgrat que era una mort anunciada, la presentació de un expedient per tancar l’ empresa en la seva totalitat, no deixa de ser un cop dur per la gent que està treballant. Ahir quan vaig llegir la noticia a la Veu.cat, vaig tenir un sobresalt, venint-me a la ment un seguit d’ amics i coneguts que estan treballant a Aismalibar, i que de ben segur estan afectats malgrat que ja s’ ho esperaven.
Hi ha un degoteig continuat, de empreses que tanquen, de treballadors que passen a l’ atur, sense oblidar les empreses que fan regulació de treball. Sota l’ aixopluc de la crisi econòmica,, alguns han aprofitat l’ ocasió per realitzar tancaments, sempre passa quan arriben temps dolents.
Tot un imperi vingut a menys, les causes, les raons, els motius, el perquè de tot, ocuparien moltes hores, moltes pagines, seria un sumari molt llarg, el resultat palpable és que una sèrie de persones es queden directament sense treball, i això és un noticia molt dolenta.
Ànim a tots els afectats per aquest nou tancament, és dur ,però hi ha sortida...., sobretot a tots vosaltres amics i amigues.

dimarts, d’octubre 06, 2009

APUNTS GRAFICS I ESCRITS



Al carrer de les escoles, a prop de la via del tren trobem aquest vell edifici que ha estat utilitzat com, tela de pintura, si bé encara ara tinc el dubte de si això és art.



Al carrer Santa Fe, hi ha una font mig amagada, però que junt amb la gran palmera forma un racó d’aquells que cal conservar, malauradament no surt aigua.


Ja se que sóc reiteratiu, un pesat, però com el Sr. alcalde va a Madrid a parlar amb els de ADIF, estaria bé que en una pausa d’ aquelles que es fan en una reunió feixuga, és solucioni una tonteria de rés, com és posar el nom de Mas Rampinyo, a la nostra mal anomenada estació Montcada-Ripollet.

La caseta del guarda agulles de Renfe a prop de l’ estació de tren a Mas Rampinyo, està en desús. Dins poden observar restes de deixalles, estaria bé que els encarregats de la neteja i conservació , fessin ús del seu deure.

L’ era de Can Pelegrí, bé lo poc que queda, trobem un espai agrícola en ple nucli urbà del veïnat, un racó peculiar.


Apartat del nucli urbà, apartat dels polígons industrials, hi ha un paratge prou peculiar es el que forma Can Albinyana i els camps, malauradament l’ estat de conservació no es l’ adequat, però es manté dempeus, i això és molt., després de la sort que han corregut altres masies del veïnat.

diumenge, d’octubre 04, 2009

LA FIRA COMERCIAL de MAS RAMPINYO 2009












La Fira comercial d’ enguany a Mas Rampinyo, ha comptat amb menys expositors i també ha minvat la participació ciutadana, en canvi les atraccions dedicades a la quitxalla eren amb cues continuades, de nens i nenes que volien accedir.
Un dia assolellat amb els stands situats a la Plaça de les Calderes, a Mas Rampinyo, ha comptat amb la presencia de diversos polítics, l’ alcalde i el Regidor de Comerç, entre altres.
La situació del petit comerç en el veïnat i en el municipi, és complicat, la crisi l’ ha afectat com a altres tipus de negoci, no se si amb plans de reactivació, però cal dinaminitzar o no se que. Si bé el comerç ha d’ enfrontar nous reptes, realitzar reformes, buscar noves fórmules.
Com a altres sectors hi ha una competència ferotge, ofertes que només grans superfícies, que estan en mans de multinacionals o en mans de grup fort econòmics poden realitzar, potser la especialització, la personalització en el servei, etc. , poden ser camins a emprendre per els comerços.
Hi ha un teixit molt gran de petits negocis familiars o amb pocs treballadors, que cal evitar que tanquin, doncs i ha prou degoteig de altes en l’ atur, gent sense feina.
Entre els stands instal•lats vull destacar la presència de la Unió de Mas Rampinyo, on la gent ha rebut informació detallada de els activitats que s’ organitzen. S’ ha repartit un nou numero d‘ El Veïnat , i ha posat a la venda el numero de la grossa de Nadal.

Cal felicitar a l’ organització per la seva festa , oberta a la població, enhorabona per la Fira, senyors i senyores de l’ Associació de Botiguers Comerciants Industrials de Mas Rampinyo.

dissabte, d’octubre 03, 2009


UNA OPORTUNITAT PERDUDA


La projecció del documental “ Aismalibar, una fàbrica de somnis “ , va ser realitzada en el Cinemes Montcada d’ el Punt centre d’ oci i serveis, l’ auditori del carrer Major hauria de haver realitzat unes tres projeccions per poder donar cabuda a la gent congregada al cinema a Mas Rampinyo.

Els organitzadors varen voler lligar el lloc de projecció amb el passat quan hi havia el Club per excel•lència d’ Aismalibar, inclòs la màxima autoritat en el seu breu parlament va reconèixer els seus lligams personals amb les instal•lacions esportives, especialment amb el frontó, i la relació amb molts veïns que treballaven en l’ empresa.

Si el Club estigués en ple funcionament, amb les condicions adequades, estaríem parlant d’ una joia, d’ un equipament modèlic, on la cultura, l’ oci, l’ esport, lo social, podrien compartir un espai de zona ajardinada i arbrada, un equipament que mai hauria d’ haver deixat d’ existir, una oportunitat malauradament perduda.
Per a mi la pèrdua del antic Club, es un episodi trist de la nostra història recent, és un episodi que mai s’ hauria d’ haver rodat, els protagonistes ho saben, els espectadors també.

Fa un temps, vaig publicar una carta a la Veu, em sembla que es profitós publicar-la com a comentari en aquest blog personal i intransferible.

UN CLUB PER UN PUNT


S’ ha perdut l’ oportunitat de conservar d’ un espai molt peculiar com era l’ antic Club d’ Aismalibar. Considero que no s’ ha fet prou per salvar-lo.
Es evident que un municipi com el nostre necessita un Hotel per atendre les visites per raons laborals, esportives, etc. .Es clar que volem anar al cinema a prop de casa nostra. Segur que el centre comercial serà bo per poder comptar amb més varietat d’ ofertes.
La necessitat dels equipaments abans esmentats no la poso en dubte , si en canvi el lloc triat per construir-ho. No es pot vestir un projecte nou enderrocant una realitat que tant sols calia adequar i reformar.
Hi ha la sensació que no s’ ha fet prou per conservar-lo, un cop més es perd un patrimoni i un pessic de la historia social i esportiva del veïnat i del municipi.Com es va permetre arribar a la situació de deixadesa i que mica a mica es destruís el Club.
Es cert que la caixa del govern municipal no dona per tant , però es curiós que no es trobes una solució menys radical. No hi havia al municipi més terreny per fer el Punt aquest nou centre lúdic, d’ oci i de serveis .
Realment ha estat nul•la l’ oposició ( segur que hi ha excepcions) per part de partits en el govern , en l’ oposició , de col•lectius i associacions de veïns , com també el paper jugat per els veïns i convilatans del veïnat i del municipi que no hem fet sentir la nostra veu.
Ara es tard per refer lo perdut ,però encara estem a temps per demanar una reflexió en veu alta a les autoritats del que estant fent. Així com nosaltres els convilatans i veïns haurem de reflexionar del que permetem que ens facin.
Queda molt per salvar, per conservar , per restaurar al veïnat i al municipi, si us plau no fem tard.


UN LLENGUATGE UNIVERSAL, LA FOTOGRAFIA


Estació de tren a Mas Rampinyo , anys 80

Estació de França a Montcada Centre, any 1979


Personatge anònim, a les Rambles de les flors, Barcelona, anys 80

fent pinya, Montcada Centre, anys 80

Per a mi ha estat una satisfacció que els professionals de Montcada Comunicació hagin triat una fotografia meva, per la publicitat i la invitació del documental “Aismalibar, una fàbrica de somnis”.
Mostrar, exposar les fotografies és una satisfacció, per un fotògraf aficionat com jo. El blanc i negre van ser els meus inicis, una formació autodidacte, que més tard completaria en una escola de Barcelona.