diumenge, de juliol 26, 2009

Cal adequar la font


Com ara és hora dels petits detalls i de les persones, estaria bé que s’ adeqüés l’ estat d’ aquesta font, situada a la cantonada de l’ Avinguda Catalunya amb el carrer santa Fe. Fotografies realitzades al mes de juliol del 2009, a Mas Rampinyo

Tancat per vacances

El mes d’agost és el més en que la gran majoria de mortals fem les vacances, per agost és fàcil anar a qualsevol indret turístic i trobar-nos amb algun conegut, amic o veí, segur que molts tenim anècdotes per explicar sobre el respecte.

Viatjar és una manera de fer vacances, sigui un viatge organitzat, o sigui un viatge a l’ aventura, sigui lluny o a prop, a un lloc típic o a un indret exòtic. Malgrat la crisi econòmica, segur que enguany la gent viatjarem gairebé com cada any, molts tenim la necessitat de marxar, de trencar la rutina, de conèixer nous horitzons culturals, paisatgístics i socials.

Hi ha però una quantitat de gent que no surt de vacances, que les practica a casa, en sortides a la platja, o visites a llocs propers per tornar a dormir a casa. Hi ha una quantitat de gent que vius les vacances al veïnat ( practicant panxing, o altres activitats prou gratificants com son el descansar, el posar en ordre les col·leccions, el practicar els hobbys que durant l’ any no pots permetre, etc..

A Montcada i Reixac ens trobem com la programació del Auditori es tanca durant tot el mes d’ agost, de fet ja està tancat en aquests dies. Passa quelcom similar en les edicions de la Veu, que durant uns 45 dies no sortirà a la llum cap número ( encara que fos una edició d’ estiu s’ hauria de procurar una continuïtat d’ aquest medi de comunicació). És cert que Montcada i Reixac no és un municipi turístic, però no cal que ho sigui perquè es realitzin activitats durant el mes d’ agost per la gent que estem o es quedem.

És important donar servei a les persones , a la cultura , al esbarjo, no podem deixar de fer-ho tot un mes, més alguns dies de propines. Quelcom falla, no busquem amb la crisi econòmica les raons, doncs aquest assumpte el portem des de fa temps.
A altres localitats l’ estiu és nota també amb una menor oferta cultural i d’ oci, però si volem un municipi i un veïnat on la gent estigui més a gust caldrà trobar una fórmula per oferir més activitats. Montcada i Reixac si vol ser una ciutat ho ha de demostrar els 365 dies, no es pot parar el rellotge ni el calendari perquè arriba l’agost.

Aquest buit d’activitats en l’estiu , s’ hauran de corregir en els propers anys.

Segons la web de montcada.cat i de la veu.cat, els cinemes del Punt de Montcada ( un nom gens afortunat), tornen a obrir al públic, una nova empresa els gestionarà ( esperem que tingui èxit empresarial i econòmic en la nova iniciativa), segons les fonts abans citades la primera projecció serà el dia 30 de juliol. Com a espectador dir que la noticia m’agrada i em reconforta, no tenir que agafar el cotxe ni el transport públic per anar al cinema es una avantatge. Sense cap mena de dubte l’ oferta cultural i d’ oci en el municipi i en el veïnat sortirà guanyant, i en part taparà els tancats per vacances, que malauradament sovintegen en el municipi i en el veïnat.

Agost fa que el veïnat sigui com un desert, que gairebé no ens creuem amb gent per els carrers, les botigues tancades ( com la gran majoria d’ empreses), és cert que les altres temperatures també col·laboren a que la gent a certes hores no sortí de casa.

Esperem que aquest agost a les carreteres hagi més seny, que els boscos no és cremin, ni és cremin empreses, ni que en tanquin més, que la gent gaudim del descans, que ho passem bé, que aparquem els problemes i sobretot que ens retrobem amb força salut.

No se si tancaré per vacances aquest blog, suposo que no, però aneu on aneu feu d’ ambaixadors del nostre veïnat. Jo intentaré penjar comentaris i fotografies tant com poguí.

diumenge, de juliol 19, 2009


CAL PRACTICAR UNIÓ



L’ associacionisme en la cultura, l’esport, l’ acció social, etc., és un medi o vehicle per treballar per un objectiu, per un indret, per les persones, etc., podent-ho fer junt a altres persones, en un treball d’equip, un treball col·lectiu. Sense ànim de lucre, sense cap afany de protagonisme, a vegades en el pur anonimat, la gent participa activament a través de les juntes, de les comissions, dels grups de treball, etc.

Al veïnat hi ha diverses associacions, diversos col·lectius, grups, clubs, etc., realment ho tenim fàcil si volem practicar associacionisme, ben a prop tenim un lloc per fer-ho.

La Unió, entitat històrica del veïnat i del municipi, porta més 80 anys funcionant, gràcies a l’ esforç, dels grups, dels socis, dels col·laboradors, però també de la junta que dirigeix l’ entitat. Avui en dia en les temps actuals una entitat com la Unió, és com un oasis en el desert.

Però per el millor funcionament, per donar sortida a noves idees, a noves activitats, a noves finalitats, entitats com aquesta necessita de gent que vulgui participar i col·laborar, en la feina del dia a dia en la junta , en les comissions, en els grups, etc.. la gent ha de tenir clar que és la societat civil la que ha de treure les castanyes del foc, és la societat civil la que ha de tirar del carro de les associacions.

És vital i primordial, que les associacions disposin i comptin amb el suport de la gent , cal gent que no tingui prou de veure i contemplar les coses i les activitats des de la barrera, gent que entengui que cal viure l’associacionisme, a traves de la cultura, del esport, de les activitats socials, etc..


La tasca de treballar per una associació i per la gent, és gratificant ( no pas remunerada), engrescadora, il·lusionant, però també és desconcertant, feixuga, complicada, etc.. Compaginar-ho amb la família, amb el treball, amb els propis hobbys, és difícil, però amb voluntat i paciència s’aconsegueix temps per poder portar a terme les respectives tasques que requereix.

El divendres passat es celebrava l’ assemblea de socis de la Unió, vaig poder assistir-hi, érem pocs els socis presents ( des de fa temps a les assemblees no hi participa gaire gent), la junta va exposar els números i va llegir una extensa memòria d’activitats organitzades i realitzades durant el període de quatre anys.

H ha dos membre de junta que han causat baixa per motius personals o professionals, és cert que va haver-hi una sòcia que es va presentar com a voluntària per suplir una vacant, l’assemblea va donar un temps perquè la junta , o els presents facin saber a els socis que hi ha vacants per omplir, que poden fer-ho, que cal gent que aporti els seu treball en benefici de la col·lectivitat.

És necessari una junta formada per membres de diferents edats, completament transversal en els pensaments, l’ experiència de la gent gran ,barrejada amb l’ empenta dels joves, passant per la gent de una edat mitjana, que pot ser el punt d’ unió de les idees i pensaments diferents , aquesta seria la formula ideal per un bon equip de treball.

Regenerar les juntes, és positiu, fer-ho sense pressió provocada per un buit de poder, és la millor manera d’ evitar les decisions en calent, que poden ser nocives per el bon funcionament i el govern d’ una associació

Ara hi ha l’ oportunitat de participar en un projecte interessant com és el de la Unió, si ets soci no ho dubtis posat en contacte amb l’actual junta i entra a formar part de la junta, practicar l’ associacionisme és un esport que no perjudica la salut.

Des de la junta, des de les comissions, des de els grups podeu col·laborar i participar, no si valen excuses, el temps és important però si és vol es troba. No cal esperar que us trunquin , no cal que us ho demanin o proposin, doneu el primer pas i oferir-vos a col·laborar.

diumenge, de juliol 12, 2009



PER EL TOPONIM COMPLERT

(senyalització en les noves obres de la c-17)

Hi ha la costum o mania de simplificar i abreviar els noms compostos, aquest és el cas del topònim de Montcada i Reixac, que pateix en certes aplicacions una mutilació innecessària.

El municipi és diu Montcada i Reixac, en canvi hi ha clars exemples en les senyalitzacions en les carreteres, on podem llegir Montcada R. .

Per tradició, per historia, per respecte, caldria aconseguir que les senyalitzacions incorporessin la forma complerta del topònim. És clar que hi ha assumptes molt més importants, més punyents, més consistents, però no estaria malament que des de l’ Ajuntament es vetllés per aquest tema.

També els polítics haurien de prendre nota i haurien d’ utilitzar el topònim complert i no quedar-se amb Montcada, és una mania, una costum , un defecte que des de fa anys anem contemplant. El subconscient els traeix sovint, per aquest motiu acabant referint-se al municipi amb un Montcada a seques.

De ben segur si Reixac pogués parlar, ho faria un xic fart de ser ignorat, de ser marginat, i de ser oblidat.

Cal ser conseqüents amb la historia, amb la realitat geogràfica i territorial del municipi, i fer del ús normal i adequat del topònim, utilitzant el de Montcada i Reixac.

dimecres, de juliol 08, 2009

Reflexions

10 anys de govern municipal van ser motiu de balanç per part dels dos caps visibles del mateix, com son en César Arrizabalaga i en Joan Maresma, un govern d’ esquerres i de la dreta nacionalista, 10 anys des de que els dos polítics ( de ben segur que avalats per les seves formacions politiques) varen formalitzar el pacte per governar junts.

De ben segur que a la roda de premsa varen resumir i plasmar la feien feta en aquests anys, com és evident no varen fer esment dels temes que han fet trontollar ( potser lleugers terratrèmols) el govern, dels temes que han aparcat per poder continuar governant conjuntament ni fer esment .

És evident que des de fora, i des del desconeixement del pacte, aquest ha estat una ferma decisió personal de les dues persones abans esmentades, van defensar davant les militàncies.

És cert que almenys des de la militància que jo conec s’ ha estat disconforme amb el pacte, hi ha una feina feta per regidors en els seus respectius departaments que ha estat “solapada“ per la figura del Alcalde ( cosa que no estic criticant sinó exposant). És evident que el partit majoritari en aquest cas el PSC, s’ emporta la fama ( es a dir el possibles vots).

“Ara és el torn de les persones”, “ donant prioritat a l’ atenció de les persones” ( cosa que mai s’ hauria de deixar d’ haver fet) ens diuen els dos polítics que governen el municipi. En la reflexió conjunta realitzada per els dos governants trobo a faltar el reconèixer els errors que se han realitzat en aquests 10 anys, és evident que s’ ha fet molt a Montcada i Reixac, és just reconeixeu-ho, però també cal fer un balanç de la feina mal feta o no feta.

En sendes entrevistes personalitzades, realitzades per la Veu, tots els polítics que estan al capdavant en el govern i en l’ oposició han aportat la seva opinió d’ aquests deu anys, és evident que segons els que governen tot anat força be, mentre els de l’ oposició consideren que ha estat negatiu aquest govern de 10 anys.

No plou mai a gust de tothom, no han estat tot flors i violes, és podria haver gestionat d’ altres maneres o d’ altres formes, Montcada i Reixac ha estat immers en uns profunds canvis, de fet encara continua aquest procés, essent el soterrament de via del tren a França un autèntic punt i apart en la vida quotidiana de Montcada i Reixac, especialment per el barri de Montcada .

Ara que s’ apropa el desplegament de la policia de proximitat en els barris ( benvinguda la mesura, si realment es dota amb mitjans ,efectius, i pressupost ). Esperem que també es creï la plaça del defensor del ciutadà ( defensor del poble a nivell municipal), però també seria convenient apropar la gent i els polítics, la complexitat del territori ho requereix , la creació de la figura del regidor de barri, amb una oficina de descentralització, que podria ser un ajuntament de barri, on els veïns poguessin mantenir un contacte més proper amb els polítics ( tant els que governen o com els que estan a l’ oposició, una proximitat amb la gent, que considero que no és dona) .

La comunicació amb els polítics i amb el veïnatge, no pot ser monopolitzada per ningú, cal crear canals més directes, més pràctics. La representació dels polítics és evident doncs son el resultat d’ unes eleccions democràtiques, però els polítics haurien de fer l’ esforç de facilitar la comunicació directe i personal, amb la gent del carrer.

És evident que hi ha formules de participació ciutadana, és evident que s’ han creat a lo llarg dels anys comissions i equips de treballs, sigui pla 21, pla estratègic, etc., és evident que s’ ha consultat a associacions de veïns i a els veïns, en certs casos, però també és cert que hi ha un sector de gent que no ha comptat amb un fil directe amb els governants municipals, ni amb els polítics de l’ oposició.

A Mas Rampinyo tenim un buit en quan a Associacions de Veïns, hi ha alguna que està gairebé inactiva, d’ altres podem dir que centren la seva activitat en una zona determinada, la força del moviment veïnal es relativa, però és cert que a lo llarg dels anys han aconseguit coses significatives.

Seria convenient trobar una formula associativa que defensi i aglutini a la gent, a els col·lectius , associacions, grups, etc., una formula adaptada a les característiques del veïnat, per poder canalitzar les reivindicacions, per defensar el territori, a les persones, per donar suport si cal a l’ Ajuntament, quan tingui que enfrontar-se a estaments públics superiors, a dir no a projectes que no son de rebut, etc., potser és hora de donar pas a la unió, a la suma.

divendres, de juliol 03, 2009

UNA SITUACIÓ DESAGRADABLE

Des de la meva infantesa la meva vida ha estat relacionada amb Aismalibar, hem estat veïns, he compartit les seves emissions de fums un xic pudents, he trepitjat les restes de mica escampades per les voreres, he sentit milers de vegades les sirenes de l’ entrada o sortida dels torns, també a casa sentíem la musica del fil musical de la fabrica, que tenien a un lat volum a la nit.

De fet quan venia gent de fora a casa meva, em preguntaven com podíem viure amb aquella fortor, la roba estesa al terrat s’ impregnava de la mala olor que originava Aismalibar.

Recordo el Manolo amb la seva carretilla transportant material d’ un magatzem a un altre, em ve a la memòria els espectaculars cotxes que comptava en Walter Ankli propietari de l’ empresa. Em cridava l’ atenció els enormes transformadors elèctrics que estaven a la vista, en fase de proves a la pista que hi havia en la prolongació cap a les Sedes des de la carretera de Ripollet .

Gràcies a Aismalibar practicava la geografia doncs sovint hissaven banderes dels països visitants de l’ empresa, i aprenia a distingir . Gràcies a Aismalibar vaig poder iniciar un curset de natació ( sense ser fill de treballador). Gràcies a Aismalibar vaig poder participar en uns quants balls a la pista de bàsquet, gràcies a aquesta empresa vaig poder jugar una temporada al segon equip de bàsquet en la lliga d’ Educació i Descans.

És cert que hi havia temporades que els que no teníem familiars directes treballant a l’ empresa no podíem gaudir del Club. Aismalibar en temps de la dictadura va comprar un carrer, de fet en la democràcia també va tancar un pas de servitud de molts anys.

A Aismalibar han treballat i treballen alguns amics meus, també ho varen fer familiars, actualment és una empresa petita, que està en una situació difícil, hi ha un ERE o un ERO, de fet les persones treballadores ho estan passant malament, si be és una mort anunciada des de fa temps.

Sap molt de greu comprovar que una gran indústria hagi anat perdent el seu pes a lo llarg dels anys, tot just enguany es celebra el 75 aniversari de la seva creació. Abans treballar a Aismalibar era sinònim de treball segur, de un treball de per vida( gairebé com si fossin funcionaris), de fet hi ha gent que porta molts anys treballant a l’ empresa, gent que per desgracia son a punt de perdre la feina, d’ anar a l’ atur, com altres treballadors i treballadores del país.

De fet és parla de la crisi, però des de fa molt de temps la gent coneixedora de l’ empresa parla d’ altres raons, perquè l’ empresa hagi arribat a la situació actual. Molt hauria de canviar, perquè poguéssim dir que s’ha arribat a un final feliç, malauradament les coses pinten molt malament.

Algun dia algú haurà d’ escriure la historia d’ aquesta empresa, seria un exercici que algú proper i coneixedor hauria de fer.

MONTCADA- RIPOLLET, NO GRÀCIES

Des de fa temps venim dient que prou a un nom com aquest per l’ estació de tren de Mas Rampinyo. Per coherència geogràfica, històrica, i per respecte a la identitat de la zona on hi ha l’ estació, per respecte a la gent que encara ara baixen a l’ estació pensant que son a Ripollet.

Quan algun polític diu que és complicat aconseguir el canvi del nom, hom pensa que no ho és tant, cal voluntat, les coses petites i insignificants per a uns, son importants per a altres.

Sigui Adif, sigui Renfe, sigui el Ministeri de Transports, sigui el departament x, cal tants sols voluntat, si bé podríem pensar que cap estament local hagi demanat el canvi, per considerar-ho un tema de poca o relativa importància.