dimarts, de desembre 30, 2008

ADEU JOSEP


L’ altre dia llegint el diari, a la plana de les necrològiques amb trobo amb la trista sorpresa de la noticia de la teva mort.

Fa molts anys ens vàrem conèixer, va ser una trobada relacionada amb el mon de la imatge, concretament amb la fotografia. No se les causes de la teva mort, però tenies 47 anys que carai és una “putada”, feia temps que no tenia noticies teves, però de tant en tant veia el teu nom en els rètols de TV3, la teva tasca de productor de la cadena de televisió feia que sortís el teu nom, i això em feia recordar-te.

Tinc la sort d’ haver-te conegut, es una d’ aquelles coses que la fotografia m’ ha permès o m’ ha facilitat. Recordo un sopar on vas explicar las mil i una anècdotes de la teva feina, em va a la memòria els tus inicis, el teus treballs de fotografia a Mollet, em ve a la memòria el teu somriure.

A Barcelona al carrer Aurora, al Centre Internacional de Fotografia, coincidíem en aquells cursets de fotografia, allà també vàrem conèixer a altre gent, en especial al Ivan.

He tingut la necessitat d’ escriure aquesta carta ,ho faig a través d’ aquest blog, que com podràs comprovar està dedicat a Mas Rampinyo (tu ja saps de la certa obsessió per el meu veïnat). En els meus treballs generalment utilitzo una dedicatòria que més o menys diu: a totes aquelles persones que ens em creuat a la vida, i que el temps va difuminant lentament, però mai esborrarà.

Tu es una d’ aquestes persones que ocupen una part del meu bagatge a la vida, espero i desitjo que hagis pogut realitzar els teus desitjos en aquesta vida ,malgrat que has marxat massa aviat.

Tingues un bon repòs Josep....

diumenge, de desembre 28, 2008

UN DIA A LA FIRA DE SANTA LLÙCIA, A BARCELONA

Naixement del pessebre de la Plaça Sant Jaume, la figura del nen va desaparièxer uns dies després.

El Palau de la Generalitat, amb una visió un xic tropical, amb les palmeres del pessebre .
Tió gegant, plaça de la catedral








Passejar un dia per la fira de Santa Llúcia per Barcelona, es una activitat recomanable, així com fer-ho per els carrers que hi ha al voltant de la Catedral. Aquí hi ha una sèrie de imatges realitzades un diumenge al matí, hi ha la gent, els infants, les costums i les tradicions, però també hi ha la imatge del contrast, una la del consum de la gent que pot, i la de la persona pidolaire asseguda al terra sola, com un element més de la festa, com un element malauradament present en l’ actual societat del contrast.







dissabte, de desembre 27, 2008


ELS LÍMITS

Els límits entre Montcada i Mas Rampinyo són fixats tradicionalment en el riu Ripoll. Això és així perquè una i l’altre corresponen a territoris parroquials diferents, d’origen medieval i separats des del segle XI per aquest riu.

En el seu origen les terres de l’actual municipi formaven part del terme del castell de Montcada el qual n’exercia l’autoritat feudal i en cobrava impostos i prestacions. A banda d’això, aquestes terres eren sotmeses també a la jurisdicció religiosa, que exercien cada una de les tres parròquies que des del segle XI tenien drets sobre el territori: Santa Engràcia que s’ocupava de les terres de l’actual Montcada, Sant Pere de Reixac que ho feia de la muntanya i de la plana de l’actual Mas Rampinyo, i Sant Iscle de les Feixes amb autoritat sobre la zona de Terra Nostra.

Així podem afirmar que la frontera històrica entre Montcada i Reixac i Mas Rampinyo (aquest darrer com a hereu de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac) era situada des del segle XI, moment en que es van fixar els termes parroquials, en el riu Ripoll, i es va mantenir així durant tota l’edat mitjana i bona part de l’època moderna. Per la seva banda, Santa Engràcia de Montcada abraçava només les terres riberenques de la dreta del riu Besòs fins a la vertical del Ripoll, és a dir, els camps de conreu situats a l’entorn del turó de Montcada. Un extens territori que incloïa Can Sant Joan però no can Sants ni can Oller, que ho eren de Sant Iscle de les Feixes.

Hi ha qui pot pensar que aquest límit es va fixar en un riu perquè aquest és una frontera natural entre els dos territoris, de la mateixa manera que ho pot ser una muntanya o un llac, però el cert és que els rius mediterranis, que sovint porten poc cabal, no actuen mai com elements de separació sinó de contacte i intercanvi entre les dues lleres. A més a més, si els accidents naturals són els que limiten els territoris, com és que la zona de Terra Nostra no pertany a la parròquia de Santa Engràcia, sinó hi ha cap riu que les separi?. Perquè el pla de Mas Rampinyo pertany a Sant Pere de Reixac si el Besòs pot esdevenir frontera de separació? En el cas de Catalunya, els exemples són encara més evidents: La Vall d’Aran separada per un mur de muntanyes pertany al Principat i en canvi Andorra, oberta a la Seu, no.

Sigui com sigui, l’únic argument fiable per a entendre la formació i les fronteres entre territoris és repassar la seva evolució històrica. Mas Rampinyo i Montcada tenen la frontera en el Ripoll perquè el primer ocupa les terres de conreu dels habitants de la parròquia de Sant Pere de Reixac. Així es va recollir quan es va fixar el seu terme al segle XI i així s’ha mantingut durant segles. El document que acompanyem a continuació per il·lustrar tot aquest tema és un mapa de la parròquia de Sant Pere del 1783 provinent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es pot apreciar com els límits entre les dues parròquies eren situats en el Ripoll

Jaume Alcázar
Historiador
* En Jaume Alcázar, es montcadenc, historiador, director de Quaderns revista de la Fundació Cultural Montcada, també es membre de la Fundació. (a donat permis per poder publicar aquest escrit en aquest blog).
*aquest article ha estat publicat en El Veïnat del mes de desembre de 2008
OPINIUM


Montcada Confidencial, el blog de referència a Montcada i Reixac, tanca la seva activitat, segons diuen els gestors del blog en el seu comentari. Les raons i les causes estan reflexades en el seu escrit.

Portava dos anys en funcionament, he estat lector i seguidor del blog des de quan portaven uns 6 mesos en activitat, vaig conèixer l’ existència del blog, per un conegut que em va preguntar obertament si jo hi escrivia comentaris. De fet no ho feia, però quan vaig poder ,vaig entrar al blog per veure de que es tractava.

He de felicitar a els fundadors ( ho faig sense citar el nom, doncs no els conec), el projecte i la idea eren innovadores a Montcada i Reixac, facilitaven un espai on lliurement es podia expressar la opinió.

He de dir que la primera impressió va ser positiva, doncs era un espai de lliure participació, on es podia participar amb els comentaris i opinar sobre temes locals, evidentment la gran majoria eren sobre la gestió dels polítics.

Però les formes, utilitzades per alguns comentaristes (en part permeses per els gestors), han restat credibilitat al blog, i a bastants escrits seriosos i documentats de certs comentaristes.

Per part meva he de reconèixer que alguns aspectes de fets que passaven al municipi, i que m’ eren completament desconeguts , però que arrel de seguir Montcada Confidencial ho han deixat de ser. He tingut que triar entre molta palla, i comentaris que per a mi no complien les mínimes regles del joc, i que no haurien d’ haver estat publicats.

Certs comentaristes han confós la llibertat d’ expressió amb el insult, mala llet, etc. .L’ anonimat permès per els gestors, ha esta malament utilitzat per un cert nombre de comentaristes. L’ anonimat el defenso, però amb un pseudònim i que els gestors del medi sàpiguen qui es la persona que escriu.

Jo he utilitzat l’ anonimat, però mai ho fet amb desqualificació personal, amb insult, amb mentida, ni amb to amenaçant.

Un espai alternatiu a els medis que hi ha al municipi, tant sigui escrit o digital, serà benvingut, però no pot néixer coix, ni mutilat, es pot ser crític i bel·ligerant amb el poder establert, però s’ ha de complir amb les regles del joc. Les segones parts mai foren bones, les imitacions mai superen (bé gairebé mai) a la realitat, Montcada Confidencial tanca, ha estat una realitat que te els seus detractors i els seus defensors.

Soc dels que defensa la utilització de La Veu, com espai per poder expressar l’ opinió, a través de les cartes al director (ara per ara ningú em podrà dir que s’ hagi censurat una carta a la Veu), si es fa seguint les regles del joc, s’ ha d’ aprofitar l’ oportunitat que ens ofereixen. Ara bé una de les normes es fer-ho amb nom i cognom, o bé en pseudònim.

dimecres, de desembre 24, 2008



Que el 2009 sigui l' any de les realitats desitjades.

dissabte, de desembre 20, 2008

És Nadal

Tres cents seixanta i cinc dies han passat
i de nou el Nadal ha arribat
dels tòpics ens servim
acabant l’ any amb el raïm

Celebrem i gaudim de les festes
fent que l’ esperit del Nadal
sigui present els tres cents seixanta i cinc dies
perquè realment tot sigui com cal

És Nadal, però no tot s' hi val
fem-ho possible com cal
recordeu-ho si us plau
tots estem a la mateixa nau




Solidaritat, pau, salut, amor, felicitat, fe, bones festes, bon Nadal, que l’ any nou sigui millor, portat bé que sinó els reis et portaran carbó, etc., etc. . Tot un reguitzell de tòpics, de bones paraules ( no se fins quin punt, buides paraules), que a través de nadales, de missatges al mòbil, que si correus electrònics amb dibuixos força animats, fins cert punt espectaculars, que si per el carrer recolzats per les llums i decoracions nadalenques, son els medis que utilitzem any rera any per desitjar-nos o felicitar-nos bones festes.

Hi ha un calendari religiós per el qual celebrem el naixement de Jesús de Natzarè, però hi ha el calendari que enceta la festa un mes abans , és el del centres i eixos comercials de les grans ciutats, que porten molts anys avançant el calendari, per tal d’ engrescar-nos a la febre de les compres, celebrant per endavant el se particular Nadal.

En un temps amb un excés materialista, on el consumisme és converteix gairebé en una malaltia, també compta amb gent que entén, que hi ha un altre tipus de Nadal, el del dia a dia , el de la solidaritat, el del treball per els demés, el de la col·laboració amb la gent necessitada.

A través de Organitzacions o col·lectius ben organitzats i estructurats, sovint en l’ anonimat, d’ una manera altruista , sense esperar rés a canvi.

El Nadal hauria de ser el 365 dies, les bones intencions de la gent, s’ hauria de traslladar a l’ acció, al menys donant suport, més suport si cal a totes les persones que treballen, que realitzen una feina sovint gens reconeguda.

Practicar Nadal, és aportar quelcom a els demés, però aquest quelcom per petit que sigui, serà sempre benvingut per la gent que ho necessita.

Nadal pera tots, sense distincions, sense violència, amb solidaritat, amb recursos, amb justícia, amb pau, amb.................................... .


Us vull fer arribar la meva felicitació, plena de tòpics, que veieu els vostres somnis realitzats, que ens trobem per el carrer amb força salut.
IMATGES DE UN VEÏNAT,la pèrdua de una personalitat.


començaments anys 90, en Josep darrer carreter a Mas Rampinyo
Any 2001, espai agricola que està a punt de l' extinció, Mas Rampinyo

El Club d' Aismalibar, actualemnt el Punt de Montcada i Reixac.Cal recordar l' oportunitat de mantenir i conservar un espai molt especial que es va perdre, per voluntat política.(autor desconegut, fotografia del llibre La Unió 75 anys)

Al fons les Indianes, en primer terme la porxada del Molí d' en Coll, anys 60? autor desconegut, fotografia escanejada del llibre de la Unió 75 anys.



Vista des del cel, any 62, les destrosses de la riuada son evidents. Autor desconegut (llibre La Unió 75 anys).Mas rampinyo en aquell temps era un veíant amb pocs habitants.Podem observar la Rambla amb els grans arbres, la Salle un edifici singular...




A Can Milans hi havia unes quatre cases dons de un pati tancat,Any 2000, Mas Rampinyo.

Actualemnt darrera d' aquests arbres hi trovem la nova industria Valentine, una permuta o canvi , que ha permés que valentini surti de l'a ctual situació, i instal.li la seva seu a Mas Rampinyo


La darrera casa , que a començaments dels 2000, es va enderrocar, el patrimoni rés importa.


“Si el passat desapareix, els pobles perden personalitat i es converteixen en dormitoris”. Amb aquesta frase i afirmació, finalitza l’ entrevista que està en la contraportada de la Veu 2a quinzena de desembre), realitzada a en Joan Beltran historiador local.

No cal afegir més paraules, amb aquestes hi ha prou , us convido a donar un petit repàs a unes imatges que recullen en part la pèrdua de personalitat.









diumenge, de desembre 14, 2008

25 ANYS D' EL VEÏNAT


Inicis de un projecte, de un repte de futur, per a la Unió, per a Mas Rampinyo.

Primera editorial, desembre de 1983, en alguns aspectes molt vigent malgrat passar ja 25 anys.

EL VEÏNAT…

La millor manera de celebrar el 25 è aniversari d’ El Veïnat, es fent-ho amb la edició de un nou número ( bé amb una bona copa de cava i quatres pastes de full també). Per la ocasió s’ ha tirat la casa per la teulada i s’ ha fet una edició força especial.

Tots els que no tingueu un exemplar en la pàgina web:
www.la-unio.com el trobareu .
Esta penjat un cop obrim la web, més endavant en l’ apartat d’ El Veïnat , hi ha una versió completa en pdf, que podreu descarregar per llegir o imprimir.

Des de 1983 he participat en El Veïnat, vaig estar en el primer consell de redacció, al costat de companys i amics que vàrem posar una gran il·lusió en el projecte. El consell de redacció estava format per en Salvador Picas, en Joan Capella, un que escriu, i amb la incorporació posterior d’ en Jaume Jordà. Actualment el consell de redacció el formem la M.Carme Escrigas, el LLuís Armengol , el Jordi Escrigas, i jo mateix.

Però en el Veïnat han participat alguns col·laboradors que cal agrair la seva tasca , ells han aconseguit una certa continuïtat de la revista o full.

Amb plena llibertat, des de la primera junta que va aprovar el projecte fins a l’ actual, puc assegurar que em pogut escriure sobre el que ens ha semblat, sempre això si amb respecte.

La freqüència no ha estat la desitjada, però en una entitat com La Unió hi ha necessitats pressupostaries de tota índole, que tenen prioritat, unes davant d’ altres, per raons obvies.

Acompanyant aquest comentari hi trobareu , el primer Balcó ( editorial), escrit al 1983 i que cal situar-lo en l’ època, fa 25 anys. Un full, una revista com és El Veïnat, que es fa sense ànim de lucre, editada amb gent que no és professional, amb la intenció de comunicar i informar sobre la Unió i sobre Mas Rampinyo, podem dir que te molt de mèrit que després de 25 anys ,encara s’ editi.

El mon de la informació i la comunicació ha sofert vertiginosos canvis, els medis i mitjans per poder informar i comunicar han evolucionant cap una nova tecnologia, que es va implantant ràpidament, ara per ara la edició en paper encara es necessària, en poc temps qui sap si internet, els missatges per mòbil, etc., farà que la edició impresa passi a una millor vida.

Moltes felicitats a tos i a totes les persones implicades en el projecte d’ El Veïnat, a els col·laboradors, a la Junta de la Unió per el seu deixar fer, a els socis, a els lectors, a els que ens fan saber que no els hi agrada el que escrivim, a tots gràcies i enhorabona.

Vint-i-cinc anys fent Unió, fent Veïnat, fent poble, fent Mas Rampinyo...

diumenge, de desembre 07, 2008

LA UNIÓ CAP I CASAL DE MAS RAMPINYO



Joan Capella pintant el quadre mural de La Unió, al seu estudi a Mas Rampinyo, el quadre va ser una donació del pintor a l'entitat.

Fa 87 dues entitats de caire diferent varen decidir ajuntar-se i formar una entitat , la qual malgrat els temps que corren encara funciona. És la Unió de Mas Rampinyo, una entitat cultural que a lo llarg de la seva història a tingut dalts i baixos, malgrat a molts entrebancs i travades, La Unió està activa.

Darrera de la façana restaurada amb motiu del 75 è aniversari de l’ entitat, hi ha una sèrie de grups que fan dia a dia assaigs, entrenaments, reunions, etc. Però si entreu per la entrada i aixequeu la vista un xic amunt , comprovareu un quadre mural, realitzat per el pintor Joan Capella (epd).

Aquesta obra simbolitza, i plasma en síntesis la història de la Unió, per una part la família, en la part central el edifici, l’ espai que ha aixoplugat un munt de activitats i d’ actes de l’ entitat, però sobre tot a la gent, i a els socis. No podia faltar el detall de l’ envelat, no oblidem la importància que ha tingut la Festa Major de Mas Rampinyo.

En la part central del quadre ens trobem a tres personatges que han format part d’ una determinada època de la Unió, el pintor va voler sintetitzar-ho en la seva presencia en el quadre, essent un homenatge a totes les persones que han fet possible la Unió.

La Unió actualment no està en els seus millors moments, però genera unes activitats on hi ha un moviment de força gent. La Unió és una entitat viva, activa, oberta i plural.

Al darrera de la façana, hi ha un moviment de gent, de persones, que dia a dia fan Unió, fan veïnat, fan poble.

Us recomano que compreu el llibre LA UNIÓ 75 ANYS D’ HISTÒRIA (1921-1996), us recomano que entreu a la pagina web: http://www.la-unio.com/ , us recomano que practiqueu UNIÓ, un esport que els metges recomanen que va molt bé per la salut, o sigui a practicar associacionisme.

Entreu i participeu, col·laboreu doncs la Unió es cap i casal de Mas Rampinyo.
NEVADA 1962

La fotografia com a document gràfic, és primordial, la informació que ens aporta, és important, per conèixer millor certs aspectes, desconeguts en part per no ser-hi presents.

En aquest cas la nevada del 62, va agafar per sorpresa a les autoritats de l’ època, doncs la neu va fer que no poguessin circular vehicles ens uns dies. Realment la imatge del carrer General Mola , amb un gruix de neu de uns 60 cm es espectacular.

Fotografia realitzada, per en Vicens Vilana.

dissabte, de desembre 06, 2008



Sabeu on era?

En una cruïlla de camins estava aquesta casa , realment ara podem contemplar una altre paisatge, totalment nou, on ala construcció de molts habitatges ha fet que sorgeixi una nova zona a Mas Rampinyo, em refereixo a Mas Duran .

A l’ esquerra tenim el camí a Can Pomada.Fotografia realitzada en els anys 90, Mas Rampinyo

dijous, de desembre 04, 2008

EL SOTERRAMENT VA PER LLARG ...

Estació anys 60?, imatge de l´estació de tren, amb el dipòsit al darrer terme i els lavabos en el priemer a l' esquerra. Imatge escanejada de una postal.

Moll ,magatzem estació de tren de Mas Rampinyo ,anys 80.

La reunió informativa celebrada avui dijous a la Unió, organitzada per l’ Ajuntament , amb el motiu de informar sobre les al·legacions realitzades al projecte del desdoblament de la línia de tren a Vic, ha estat una primera presa de contacte amb les entitats .

Considero que les argumentacions i explicacions que s’ han donat son coherents , que defensen els interessos dels veïns i veïnes de Montcada i Reixac. És cert que el tema va per llarg, com s’ ha dit per part dels representants polítics, no oblidem que el projecte del desdoblament es de uns 60 km, dels quals 4 son al nostre municipi .

En la darrera Veu, hi ha una explicació amb gràfics, que recomano que la mireu, referent a la part que correspon a Mas Rampinyo, si les al·legacions de l’ Ajuntament son tingudes en compta, suposaran un canvi radical en la mobilitat entre dues parts dividides del veïnat des de fa molt de temps.

Hi ha hagut la PETICIÓ O PROPOSTA entre les dues parts de que es cregui una Plataforma per el Soterrament, no se fins quin punt els veïns i veïnes de Mas Rampinyo estem per aquesta labor, certament la Plataforma per un Tracte Just, és un model a seguir, els seus inicis en solitari van suposar el naixement d’ una Plataforma molt activa que ha aconseguit un clam solidari de un Soterrament per a Montcada i Reixac, que és una necessitat innegociable.

Soc del parer de que els polítics han de tirar del carro, han de ser els que donin la cara, els que lluitin per el seu municipi o veïnat, son part dels seus deures, i tenim el dret d’ exigir-los que ho facin. Però també ells poden apel·lar a la nostra aportació si creuen que es necessari per fer força, i pressió.

El tema va per llarg, però al menys, s’ ha començat amb un bon peu, esperem que així continuí
, que anem per el bon camí.

dimecres, de desembre 03, 2008








LES INDIANES


El nom del veïnat, està lligat al mon del mas. Fa uns anys teníem uns bells exponents de l’arquitectura de masos, però diguem que la modernitat va fer la tasca, i al poc temps gairebé no tenim cap mas dempeus.

Jo diria que s’ ha perdut l’ oportunitat de poder conservar alguns signes de identitat, però això ja he parlat en algun altre escrit del blog.

Al 1995, vaig realitzar una exposició fotogràfica a la Unió, sobre aquest mas o masia, situada a Mas Rampinyo, en la zona del Pla d’ en coll, Pla de Reixac, Pla de Matabous, etc.. Les Indianes formava part del nostre patrimoni local, era visible , doncs estava tant sols envoltada de camps.

La fotografia, permet recuperar la memòria del patrimoni perdut, malmès, permetent documentar com era aquell indret.

Les fotografies han estat realitzades durant els anys 80 i 90.